Poesia

Carles Riba: Elegías de Bierville IV

septiembre 23, 2020


«… En paz soy náufrago en mi alma que, en la profunda isla
donde renace el mar, súbitamente reconoce
una patria antigua y no se sorprende…»

CR

Mi recuerdo al poeta catalán en el aniversario de su nacimiento.

«Elegías de Bierville»

IV

Pura en la soledad y en la hora lenta, una mujer
deja caer, con movimiento de árbol o de amoroso grito,
a lo largo de sus brazos alzados, la túnica. Mientras
ya brilla el secreto torso, permanece cautiva en el lino,
arriba, la cabeza. Un instante o dos ¡ah! ¿bastan para que se rompa
oscuramente el nudo entre la bella y este
tímido junio que, desnuda entre las olas, de ella esperaba
gozo e impulso fluvial para existir? ¿Ha bastado
que tú, imponderable cosa de oro y mirada,
cabeza, flor erguida, salgas imprecisa  vaga –y resguardes así,
ahora, las nadas del silencio que recientemente eran venturosos
cómplices? Un cuco canta súbitamente, inocente.
Ella sonríe. La sangre juvenil del mundo vuelve a correr,
salta, brusca, con el salto de la magnífica, y va
tiempo abajo, hacia soles más maduros –y ella nada, ¡oh ritmo!
hacia el verano excesivo –¡ella y los dioses y mis ojos!

Carles Riba

De: “Elegías de Bierville” – 1943
Traducción y prólogo de Marta Lopez Vilar
Ed. Libros del Aire. Colección “Jardín Cerrado” Madrid-2011©
ISBN: 9788493815479

Poema original en catalán:

«Elegies de Bierville»

IV

Pura en la solitud i en l’hora lenta, una dona
fa lliscà, amb moviment d’arbre o de crit amorós,
al llarg dolç dels braços alçats, la túnica. Mentre
brilla ja el tors secret, resta captiva en el lli,
dalt, la testa. Un instant o dos. Ah! ¿són prou perquè es trenqui
foscament el lligam entre la bella i aquest
tímid juny que d’ella, nua dins l’ona, esperava
joia i impuls fluvial per a perfer-se? ¿Han estat
prou, que tu, imponderable cosa d’or i mirada,
testa, flor dreta, en surts vaga –i talment reguardant,
ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos
còmplices? Un cucut canta de sobte, innocent.
Ella somriu. La sang juvenil del món torna a córrer,
salta, brusca, amb el salt de la magnífica, i va
temps avall, cap a sols més madurs –i ella neda, oh ritme!
cap a l’estiu excessiu– ella i els déus i els meus ulls!

Carles Riba

De: «Elegies de Bierville» – 1943

Carles Riba i Bracons nació en Barcelona, el 23 de septiembre de 1893.
Filólogo, escritor y poeta en lengua catalana, fue así mismo traductor de textos griegos, tanto clásicos como modernos.
Murió en su ciudad natal, el 12 de julio de 1959.

También de Carles Riba en este blog:

«Carles Riba: La noche quiso que fuésemos noche …»: AQUÍ

«Carles Riba: Canción en la calma muerta»: AQUÍ

 «Carles Riba: Conjuraría»: AQUÍ

«Carles Riba: Dirección, de Elegías de Bierville»: AQUÍ

«Carles Riba: Elegías de Bierville (II)»: AQUÍ 

«Carles Riba: Elegías de Bierville (III)»: AQUÍ

Carles Riba: Elegías de Bierville X»: AQUÍ

Bibliografía poética:

Primer libro de Estancias – 1919
La palabra de lloure – 1912-1919
Segundo libro de Estancias – 1930
Tres suites – 1937
Las Elegías de Bierville – 1943
Sobre el juego y el fuego – 1947
Corazón salvaje – 1952
Esbozo para tres oratorios – 1957

You Might Also Like

No Comments

  • Reply Carles Riba: Canción en la calma muerta - Trianarts diciembre 26, 2015 at 12:39 am

    […] “Carles Riba: Elegías de Bierville IV”: AQUÍ […]

  • Reply Mi recuerdo a Antonio Machado: El dios íbero - Trianarts febrero 22, 2016 at 12:25 am

    […] encontraban: el filósofo Joaquín Xirau, el filólogo Tomás Navarro Tomás, el humanista catalán Carles Riba, el novelista Corpus Barga, además de una larga caravana con cientos de miles de españoles […]

  • Responder a Mi recuerdo a Antonio Machado: El dios íbero - TrianartsCancelar respuesta

    Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.