Miquel Martí i Pol: El pueblo

«Deixeu-me dir que ja és temps d’oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres…»
MMP

Mi recuerdo para el poeta catalán en el aniversario de su nacimiento.

«El pueblo»

El pueblo es un viejo tozudo,
es una muchacha sin novio,
es un pequeño comerciante en descrédito,
es un pariente con quien reñirnos hace mucho tiempo.

El pueblo es una bochornosa tarde de verano,
es un castillo sobre la arena,
es la lluvia fina de noviembre.

El pueblo es cuarenta años de subirse a los andamios,
es la breve ansiedad del domingo por la tarde,
es la familia como base de la sociedad futura,
es el conjunto de sus habitantes, etc., etc.

El pueblo es mi esfuerzo y vuestro esfuerzo,
es mi voz y vuestra voz,
es mi pequeña muerte y vuestra pequeña muerte.
El pueblo es el conjunto de nuestro esfuerzo
y de nuestra voz
y de nuestra pequeña muerte.
El pueblo eres tú y tú y tú
y toda la gente que no conoces,
y tus secretos
y los secretos de los otros.
El pueblo es todos,
el pueblo es nadie,
El pueblo es todo:
el principio y el fin,
el amor y el odio,
la voz y el silencio,
la vida y la muerte.

Miquel Martí i Pol

De: «El pueblo» – 1956-58

Traducción de Adolfo García Ortega

Poema original en catalán

«El Poble»

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc. etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort,
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altre gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets del altres.

El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol

De. «El Poble» – 1956-58

Nació en Roda de Ter, Barcelona, el el 19 de marzo de 1929.
En el año 1943 entró a trabajar en una fábrica de tejidos. A los 19 años sufre una tuberculosis pulmonar que le obliga a permanecer en cama durante un año. Esta circunstancia fue determinante en su vocación de poeta, ya que ocupaba su tiempo leyendo.
Numerosos cantantes pusieron música a sus poemas, entre ellos: Maria del Mar Bonet y Lluís Llach.
En 1953 gana su primer premio por “Paraules al Vent”
Otros Premios y galardones que obtuvo:
– 1978 Premio Fastenrath.
– 1983 Creu de Sant Jordi Del Colegio.
– 1988 Premio Nacional de Literatura de la Generalidad de Cataluña.
– 1991 Premio de Honor de las Letras Catalanas.
– 1992 Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes
– 1999 Medalla de Oro de la Generalitat de Catalunya.
Murió el 11 de noviembre de 2003, en Vic, Barcelona.

*La imagen es un óleo de Ernest Descals Pujol

También de en este blog:

«Miquel Martí i Pol: Un día estaré muerto»: AQUÍ

«Miquel Martí i Pol: Ahora mismo»: AQUÍ

«Miquel Martí Pol: Tempestad»:

Bibliografía:

La fàbrica (1958-1959)
Paraules al vent (1954), premio Óssa Menor.
Quinze poemes (1957)
El Poble (1956)
La fàbrica (1970-1971) (1972)
Vint-i-set poemes en tres temps (1972), finalista del premio Carles Riba
Llibre dels sis sentits (1974)
La pell del violí (1974)
Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975)
L’arrel i l’escorça (1975)
El llarg viatge (1976), premio Lletra d’Or
Quadern de vacances (1976)
Amb vidres a la sang (1977)
Crònica del demà (1977)
Estimada Marta (1978), premio de la Crítica
Contes de la Vila de R. i altres narracions (1978), obra en prosa
Les clares paraules (1980)
L’àmbit de tots els àmbits (1981), premio Ciutat de Barcelona de poesía
Primer llibre de Bloomsbury (1982)
Autobiografia (1984)
Llibre d’absències (1985)
Bon profit! (1987)
Barcelona-Roda de Ter (1987), correspondencia con Joan Vinyoli
Els bells camins (1987), premio Salvador Espriu, premio Ciutat de Barcelona
Obertura Catalana (1988)
Defensa siciliana (1989)
Suite de Parlavà (1991), premio de la Crítica de la Poesía Catalana
Un hivern plàcid (1994), premio Cavall Verd de poesía
Llibre de les solituds (1997), premio de la Crítica-Serra d’Or de poesía
Els infants componen cançons (1997)
Cinc poemes de possibles variacions melangioses (1998)
Haikús en temps de guerra (2002)
Després de tot (2002), premio Laureà Melà
Allà dalt de la muntanya (2003) premio Borreguet