Jacinto Verdaguer: El Hundimiento

[…] miseria, ven para llevarme a rastras.
JV

Recordando al conocido como príncipe de los poetas catalanes, en el aniversario de su nacimiento.

«El Hundimiento»

Entre rayos y olas destrozados hervían
de Calpe los jirones, que arrastraban detrás
los esquinados bloques que al cóncavo salían
a ver la luz del cielo que no vieron jamás.

Ante el fragor del caos se abisman nuevamente
sobre el sillar que siempre les sirvió de sostén
y en el antro siniestro de aquella mar rugiente,
truenan y se estremecen con hórrido vaivén.

La que tálamo fuera de Hespérides hermosas,
se hunde y sus picachos ruedan al valladar;
y exhala tristes ayes y voces angustiosas
cual hembra que, en mal parto, la vida va a dejar.

Al monte abren sepulcro las llanuras rajadas
lanzando resoplidos terribles al crujir;
ya no caen ciudades ni torres almenadas;
de un mundo en la agonía mortal es el gemir.

El Minhocao enorme que duerme en sus entrañas
al ver que así las rajan, ardiendo de furor,
sale entre los escombros de pueblos y montañas
y los monstruos marinos se ocultan con pavor.

Mas otros, el abismo escupe entre las rocas
que en el árbol que cruje tenían su nidal;
ogros y basiliscos de ennegrecidas bocas
y enormes sierpes boas de erizado dorsal.

Cual dique que se rompe, la tempestad revienta
en rayos fulgurantes y sierpes carmesí
y al paso de las olas que Atlántida sustenta,
sus raíces profundas arranca tras de sí.

Sobre su cuerpo danzan las iras del Eterno;
su frente y pecho aplastan la furias de Satán,
mientras hacia el abismo, los genios del Averno
cual gnomos contrahechos, la empujan con afán.

Y encima de los montes cual toros sin barrera,
el mar Mediterráneo las olas ve en la lid,
que con enormes rocas chocan en su carrera
y a empellones las tiran sin decirles: «Huid».

Del torbellino en alas pelea el mar helado
con islas, continentes y hielos en montón,
que en lajas los arroja del uno al otro lado
seguido por las naves, las fieras y el ciclón.

A lo lejos, la Atlántida en su tálamo echada,
con la voz de poniente responde al ronco mar;
y para abrir la presa de su sierra encrestada,
enormes moles de agua le arroja sin parar.

El muro de peñascos cae con estruendo
como a las duras hachas el roble secular;
y ruedan las almenas a su fragor tremendo
mientras se desmorona su asiento circular.

Se aterra; y sus escombros en alas de las Furias,
las olas levantiscas reciben en montón,
rellenando los llanos que hollaron mil centurias
y arrancando los montes que respetó el ciclón.

Chocaron; con sus aguas, sus aguas se juntaron
y al fragor de los rayos y del trueno al bramar,
con eternal abrazo la su amistad sellaron
entre flotantes selvas e islotes sin formar.

Cuando Dios rompa el mundo, así entre sus despojos
se verá al sol rodando cual despeñado alud,
buscando a tientas, ciego, sus resplandores rojos
y a la Parca a los muertos llamando en su ataúd.

Mas la voz del arcángel domina los rugidos
y le envía más furias, rayos y tempestad.
«¡Cerrad con ella polos del Norte y Sur unidos!,
¡fieras, a dentelladas su cuerpo destrozad!»

Y con el raudo azote de su rojiza espada
las hostiga, iracundo, chispeando al rasgar
y el reino derruido y la aldea incendiada
juntan sus fieras voces a las del ronco mar.

Jacinto Verdaguer.

De: La Atlantida

Traducción de Ots y Lleó

Poema original en catalán

«El Enfonsament»

Mes ja, pels llamps i onades arrabassats, sortien
de Calpe els esgardissos i arrels a l’ample espai,
en daus cairuts i pannes que sa buidor omplien,
l’hermosa llum a veure que no vegeren mai.
I esgarrifats del caos, s’engorguen altra volta
damunt carreus que els feien ahir de fonament,
i els antres tenebrosos d’aquella mar revolta
retronen i s’escruixen al gran capgirament.
De les gentils Hespèrides lo tàlem s’aclofava,
llurs cims, desarrelant-se, s’asseuen en les valls,
i en aücs horrorosos i gemegor esclatava,
com dona que en mal part llança els darrers badalls.
Als puigs obren sepulcre los plans que s’esbadellen,
donant per clots i balmes de mort bells esbufecs;
ciutats ja no s’hi enrunen, ni boscos s’hi escabellen;
d’un món en l’agonia mortal són los gemecs.
Lo minhocau* enorme, que jeia en ses entranyes,
en amples traus al veure-les obrir, amb gran furor
ne surt per entre runes de pobles i muntanyes,
i als monstres de les terres i de les mars fa por.
Altres amb ell l’abisme n’escup, que dins l’albeca
de l’arbre que s’aterra tenien aspre niu,
dragons, cerastes, àspids dels quals la ullada asseca,
i boes grans que tenen l’anguilejar d’un riu.
I esclaten, com resclosa que es romp, les nuvolades,
i en fulgurants metèors i serps de foc los cels;
i sent cruixir a la càrrega d’onades sobre onades
l’Atlàntida, com feixos de canyes, ses arrels.
I damunt seu, terribles com mai descarregant-se,
son front i pits calciguen les ires de l’Etern,
mentre en sos peus de roca, com rats-penats penjant-se,
cap al bell fons l’estiren los genis de l’Avern.
Pels cims dels puigs i cingles, com braus sense barrera
s’empenyen les zumzades del fort Mediterrà,
a tombs amb altres cingles i puigs, que en sa carrera
fan rodolar a empentes, sens dir-los: «Feu’s-e enllà.»
Així del torb en ales, les mars del pol se baten
amb les ciutats i serres de glaç, illes i mons,
i trossejats i a timbes ençà i enllà els rebaten,
seguits d’estols de feres i naus a tomballons.
D’eix mar al bram titànic, en son llit rogallosa,
part d’allà de l’Atlàntida, respon la de Ponent;
i de turons per rompre la colossal resclosa,
rodants muntanyes d’aigua rebat de cent en cent.
Desfent-se el mur de pedra, de soca-rel tremola,
com faig, rei de la selva, de destral fèrrea als pics;
amb aspre terratrèmol qualque merlet rossola,
mentre enrunant-se cruixen sos fonaments antics.
S’aterra i l’enderroc, en ales de les Fúries,
amb la maror va a rebre les ones de Llevant,
arreu arreu, les planes rublint i les boscúries,
arreu arreu, com arbres los puigs arrabassant.
Toparen-se; amb llurs aigües llurs aigües barrejaren,
i amb llamps per lluminàries i d’aire, terra i infern
al tro i terrabastall per música, es lligaren
entre surantes selves i illots en llaç etern.
Quan l’univers Déu trenque, així es veuran sos trossos
passar, entre despulles, horror i solitud,
lo sol caduc a palpes buscant sos cabells rossos,
i la Mort de ses víctimes trucant a l’ataüt.
Mes del bruit destriant-se de l’Àngel la paraula,
atia a sa gran víctima més Fúries i llampecs:
—Pujau del Nord; baixeu-ne del Sud; tempestejau-la:
feres, aquí, preneu-vos-en los trossos a mossecs!—
I amb lo fuet flamíger de sa rogenca espasa,
los percudeix i aquissa, cada guspira un llamp;
i el regne que se n’entra, la vila que s’abrasa,
fan amb la mar, los núvols i cel i terra un bram.
Tan sols del cor d’Alcides les ales no decauen;
nedant s’adreça a espatlles de l’ona, amb gran esforç,
i obira unes ciclòpees muralles que l’atrauen,
com un cant de sirena que el crida a un llit de flors.
Era el teu front, oh Gades gentil, filla de l’ona,
gavina que en un calze de lliri feres niu,
palau de vori i nacre que el sol de maig corona;
li sembla a l’hèroe, al veure’t, que un cel d’amors li riu.
Mentre ells, endarrerint-se, glopegen l’aigua amarga
amb embranzida rema, de cara a l’aspre mur,
i es penja a una palmera que Gerió li allarga
entre els merlets de rònega torratxa, amb braç segur.
Per dar primer a Hesperis socors, a l’arrapar-s’hi,
del dors atlètic Hèrcules la pren, i a reculons,
al veure-la tan bella, fogós per abraçar-s’hi,
deixa esmunyir l’antena, que roda amb l’hèroe al fons.
Per dar-li en lo sepulcre del mar immensa llosa,
un gros penyal fa caure-hi que estava primparat,
muntanya sens rabasses, que, en terra ja fent nosa,
d’esquitx i bruit dins l’aigua remou la tempestat.
Va encara pels abismes tombant rodoladissa,
quan Gerió, allunyant-se’n, a Hesperis gira els ulls,
i en sa il·lusió, com rosa de bosc esfulladissa,
li besa els polsos que ornen com marc sedosos rulls.
Però la mar, obrint-se de colp, bromerejava
més enllà, un front eixint-ne i espatlles de gegant
i com llamp, rebatuda per fèrrea mà, una clava
volà a aterrar el monstre, pels aires foguejant.
Tu sola, hermosa Gades, tu sola te’n dolgueres;
naix de ton pit un drago* plorós vora aquell fang,
i amb son fullam d’espasa verd cobricel li feres,
que l’arruixà molts segles amb llàgrimes de sang.
Ella a sa pàtria es gira d’un promontori al caire,
cercant-la en va del caos d’horrors en los rebulls;
tot l’hi prengué el sepulcre on baixarà ans de gaire,
puix ja, ressecs, ni poden llagrimejar sos ulls.
Al flamareig girada de sa Sodoma encesa,
de Lot sembla l’esposa, tornada bloc de sal;
desclou l’estàtua els llavis: —Ai!, llocs de ma infantesa:
no vos podré ja veure, ni als raigs d’eix trist fanal?
On ets, hort on collíem ahir roses i lliris?
On sou, mes flors, marcívoles Hespèrides, a on?
Mos braços erts vos cerquen amb febre en mos deliris,
i a mon sanglot que us crida lo vostre no respon.
Sols ronques veus de monstre responen de vegades;
aquell de qui sou presa, per què em deixava a mi?
per ell, ai!, amb la saba del cor vos he alletades?
per ell entre agonies de morts vos infantí?
Ningú, com jo, infeliça!, los vinyaters podaren,
i el bou de mar verema; per dar-los llit molsós,
niuaren les cigonyes, los magraners brostaren;
mes jo parí per peixe’ls mon fruit! Volgut espós,
i tu, què has fet del carro flamant de tes victòries?
què has fet de l’àurea lira que el cel tenia pres?
Com neu que es fon, passaren ta anomenada i glòries,
i si una tomba et resta, sols l’ona sap on és.
Dels regnes que venceres alguna nau rumbosa,
llaurant la mar que et colga, crescuda, ai!, amb mon plor,
amb la dent de ses àncores arrencarà ta llosa,
perquè un marisc me robe la bresca de ton cor.
Jugarà amb les garlandes de nostre prometatge,
que jo estogí, l’escórpora que entre les roques viu;
i, horror!, en nostre tàlem flairós de nuviatge,
amb rinxos de mes filles tal volta farà niu.
I nostres fills, tan candis un temps? oh estimadíssim!
de llurs calcinats cossos les feres fugiran
l’Atlàntic al gitar-los; ¿per què, per què, oh Altíssim!,
no em féreu morta nàixer havent de patir tant?
Féreu les flors com calzes per beure-us-en la flaire;
los arbres, per servir-vos-en com de ventalls de flors;
l’aucell, perquè refile, perquè lo bresse, l’aire;
i a mi, con la mar fonda, m’omplíreu d’amargors.
Mes ja pel terratrèmol me sento obrir la testa,
mos ulls perden lo veure, mon cor l’aletejar,
me du el gemec dels regnes que espiren la tempesta,
i, ai!, com xiprer aquí moro vetllant en llur fossar.—
Digué; i, sols per no veure lo quadro funerari,
d’espatlles s’hi mig gira, i al terbolí i trontolls
rodant-li el seny en tèrbol, fantasiós desvari,
se’n va esvanida i sòpita per terra de genolls.
—Ai! mos poncells veig caure del cel com una pluja,
donant-los per entrada son cràter fosc l’infern,
com rep la mola rústega lo blat de la tremuja,
on los atia el llamp de l’anatema etern.
Mes filles, i vosaltres?, jo us prometia imperis
i ceptres, i vos dono set palms de mar tan sols!…
De tres caps, ai!, lo monstre! Fugim!… Ta dolça Hesperis
só, que truco a ta fossa. Mon Atlas, ai!, m’hi vols?—
Roncs himnes mortuoris murmura lluny l’onada
amb la maror, rufaques i trons en desacord;
i a un tany de taronger sa lira d’or penjada,
exhala sa enyorança, com ella, en ais de mort.
Però la Mort sa dalla no branda, no, per ella;
ans, desviant-li els ulls de l’espectacle fer,
amb un bec de ses ales acluca sa parpella,
perquè dels fills no veja l’esgarrifós xafer.
Dintre el rebull Alcides s’esquitlla, entre zumzades
anantes i vinentes, esgalabrat i xop;
i, rebent en cada illa i escull ensopegades,
del sauló de la vora muscleja més a prop.
L’hi esperen amb los Númides, Harpies i Amazones,
feram que foragita de l’Àfrica el desert;
vindrien a donar-li, potser, enhorabones,
per haver de cadenes deixat lo mar llibert?
Tan bon punt vers Hesperis li veuen pendre terra,
com llagostada cauen d’Alcides al damunt,
darrera Anteu,* que els mena, semblant a un cap de serra
que roda empès pels braços de foc del Simoün.
Mes, com pel llamp ferida, tota Àfrica s’assombra
quan l’hèroe a son guiatge titànic escomet;
la voliaina és última que fuig davant sa escombra,
l’escombra que de monstres lo món deixava net.
Tres voltes a ses plantes d’un colp Anteu rodola,
del fang sempre aixecant-se amb renadiu delit;
quan l’altre amb fèrrea grapa l’estreny i l’enarbola,
fent-li cruixir com llenya los ossos dintre el pit.
Lo llença, i reprenent-lo pels peus, infernal maça,
lo rabassut cadavre fueteja sos vassalls;
com lo foc que esperona los núvols, per on passa,
de fera, d’home i d’arbre sols queden esborralls.
Prou tiren-li ruixades de dards les Amazones,
de closques de tortuga marina fent escut;
prou de ses dents i braços fan arma les Gorgones*
i de sos ulls, que tornen de pedra a tot vençut.
Mes totes capbussaren al mar esparverades,
com grues que arrabassa de terra un mal hivern;
i en ella, estabornides a colps i alatrencades,
Harpies i Estimfàlides fugiren a l’infern.

Jacinto Verdaguer

Jacinto Verdaguer y Santaló nació en Folgarolas, Osona, Barcelona, el 17 de mayo de 1845.
Poeta y sacerdote, escribió su obras en lengua sobre todo catalana, y algunas en castellano.
El 24 de septiembre de 1870 fue ordenado sacerdote en Vich.
Murió en Vallvidrera (hoy distrito Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona), el 10 de junio de 1902.
El culto a Verdaguer transciende la ciudad de Barcelona, como lo demuestra el hecho de que sea una de las personalidades históricas que tiene más calles en Cataluña, el monumento y la casa-museo dedicados a su figura en el pueblo natal, Folgarolas, o las esculturas existentes en Vic y la Mare de Déu del Mont, por mencionar únicamente algunos ejemplos.

También de Jacinto Verdaguer en este blog:

«Jacinto Verdaguer: El Hundimiento»: AQUÍ

«Jacinto Verdaguer: Caminante»: AQUÍ

Bibliografía: 

Mossèn Jacinto Verdaguer. Obres completes ab gran cura ordenades y anotades, 7 vols., Toledano, López i Cia i Josep Agustí, 1905-1908.

Obres completes de Mossèn Jacinto Verdaguer, 30 vols., Ilustració Catalana, 1913-1925.

Obres completes de Jacint Verdaguer, 10 vols, Llibreria Catalònia, 1928- 1936.

Obres completes de Jacint Verdaguer, Barcelona, Editorial Selecta, 1974 (5.ª ed.).

Obres completes de Jacint Verdaguer, Vic, Eumo, d. 1995